POEMA DE CONFINAMENT------Núm. 2
ENCARA ÉS HIVERN
Els rostres són muntanyes de difícil accés
que caminen en un sender de passadissos blancs,
i trepitgen espines sense diagnòstic
amb peücs folrats de pena i por
mentre sagnen de coratge i vida.
Contrasta la llum que s'estremeix
en un univers de caos i desassossec
amb la foscor de places i carrers
que han perdut la seva identitat
en aquest present sofert.
I apareixen dies de pluja,
aigua que fa de catifa
en la que desfilen algunes ombres,
i silencis de crits aïllats
sota el baluard de núvols adversos.
Corredisses per salvar cossos maldestres,
i cares amb els ulls de les fulles
com una barca que salpa de les llàgrimes
i llisca galta avall abans que s'obri la boca
de paraules que imploren ajuda.
A fora hi ha vida als balcons
que s'omplen d'aplaudiments,
pels herois anònims que lluiten
acarnissadament des de les trinxeres
darrera mascaretes sense escut.
I els dies empenyen lentament
una realitat freda i aspra
mentre innocents s'adormen
al llit del patiment, mantell de desfetes,
i resten inerts al llindar del silenci.
I neix una primavera òrfena i trista
on li brolla un ram de clivelles al llagrimer,
un somriure que s'amaga
darrera un gessamí descolorit,
i un camp de roselles que s'apaga,
perquè encara és hivern.
