Assegut a sobre d’un roquissar aspre i grisenc, observa
les onades esfereïdores i el vol dels estornells que xisclen sobre un vel
ennuvolat que cobreix el cel. És tardor i amb ell l’acompanya l’amargor de qui
es troba sol a la vida. Per això, avui, empès per aquesta solitud, ha decidit
fer una visita al mar, el seu únic company que l’escolta i el comprèn i que mai
gosa a retreure-li res. Tanca els ulls i es relaxa. La ment es deixa endur per
una mena d’aura fantasiosa que percep al seu voltant i que ve acompanyada pel
trencament de les ones en aquell espigó. Obre els ulls. La mirada es dirigeix
cap a les dunes on observa dos siluetes que caminen vorejant la platja agafades
de la mà. Els desconeguts s’aturen i s’asseuen damunt la sorra humida mentre es
besen en una tarda que agonitza lentament. S’adona d’aquell indret especial i
se’ls queda mirant atentament. De sobte, gairebé sense poder evitar-ho, rumia
una seqüència d’escenes amb els dos individus. Creu veure en la figura del noi
la seva pròpia ombra, la seva ànima en un temps anterior. Quasi en un estat de
deliri percep una estranya sensació: una mena de dèjà vu. És tardor. Els
estornells continuen xisclant sobre un cel emboirinat al mateix temps que la
remor del mar els acompanya en una música coral exquisida, equilibrada i quasi
perfecta.
_______________________
-
M’estimes?
-
Bé que ho saps.
-
Tanca els ulls i compta fins a deu. Quan ho hagis fet,
obre’ls.
-
Un, dos, tres,...
-
T’ha agradat el meu regal?
-
Molt! Tinc la pell de gallina. Ara tanca’ls tu. I no cal
que comptis fins a deu. Abans ja t’hauré regalat el mateix bes mentre escoltes
el brogit del mar.
-
Què mires?
-
T’has fixat que hi ha algú que ens està espiant darrera
aquelles roques?
-
Au va, deixa aquell pobre home. Et puc agafar la teva mà?
Què et sembla aquest anell...?
_______________________
Entre la penombra, s’amaga una finestra entreoberta mentre
la cortina de tela llisa i emblanquinada dansa sota els efectes d’un vent
ajogassat. Al mig de la cambra roman un piano antic, de fusta vella, i que mostra
les tecles desgastades per uns dits que l’han acariciat durant molts anys. A
sobre d’ell, dos gots de vidre mig buits amb restes d’alcohol que evoquen una
nit de passió i luxúria. Una nit d’amor desenfrenat entre dos amants. És de
matinada i encara ressonen pels racons poemes breus de Pêssoa i el cant
melangiós d’una musa que entona bells fados acompanyada per un contrapunt
melòdic d’una guitarra. Dos cossos suats i units, frec a frec, descansen
plàcidament mentre la tramuntana escombra les fulles cap a l’horitzó infinit. A
l’alba, però, els amants marxaran entre una boirina enganxosa i les seves
ànimes levitaran com vels de seda agitats per la marinada. L’amor professat,
emperò, lliscarà entre la foscor d’una habitació que ha esdevingut còmplice i
que anhela, impacient, acollir-los en plenitud.
_______________________
-
Ho sé tot. Tot!
-
El què?
-
No et facis el ronsejaire, mala pècora!
-
No sé de què em parles.
-
Ella m’ho ha explicat tot, des que us vau conèixer fins
ara. On eres ahir vespre?
-
Ja t’ho he dit mil vegades.
-
Jo també t’ho puc dir de mil formes. Marxa d’aquí i no
tornis!
-
Has embogit. Deixa’m que t’ho expliqui...
-
Calla! Vull estar sola per pensar. M’has fet molt de mal!
-
Ho sé. Perdona’m...
-
No et vull ni veure! Ves-te’n, t’he dit!
_______________________
Una onada
impacta bruscament contra les roques, molt a prop d’on es troba. Això fa que surti
de l’estat d’abaltiment en què es troba. No ha sabut dir quant de temps ha
estat absort en aquells estranys pensaments. Li sembla haver vist passar mitja
vida a davant seu.
Es concentra en la parella que resta a la platja,
embaladida entre jocs amorosos i mostres d’afecte. Observa com el noi remena
nerviós entre les seves butxaques mentre ella mira fixament cap a les roques i
li xiuxiueja alguna cosa. De sobte, el noi li agafa la mà i li mostra un
preciós anell. No pot ser, la mateixa història es torna a repetir. Això ja ha
succeït molts temps abans, quan l’havia festejat, pensa.
Alhora que es va convencent que no pot defugir del seu
propi passat i que ha esdevingut presoner de sí mateix i del seu propi destí, percep
com el món se li’n va, que el va perdent de vista. Crida amb les poques forces
que li queden mentre observa, desesperat, com els enamorats marxen entre petons
i abraçades. Aquella escena també l’ha viscut. Aleshores perd el control i cau
a la mar sense poder portar a terme el seu últim desig d’explicar-los la
veritat.
Abans de morir engolit per les ones, veu com el noi es
gira d’un revolt, el saluda amb una riallota i tots dos fugen d’allà. Recorda
haver fet allò mateix en algun moment de la seva vida.
