EL MIRALL DE LES PARAULES

EL MIRALL DE LES PARAULES
Far de Favàritx

dilluns, 4 de novembre del 2013

Fernando Cano guanya el Concurs Literari: Penya Immortal Girona

El passat divendres dia 1 de novembre vaig resultar guanyador del Concurs Literari organitzat per la Penya Immortal Girona, dins del marc de les Fires de Sant Narcís, amb el relat La Festa, una microhistòria ( havia d'ésser amb un màxim de 200 paraules) on s'articulen dues vides colpejades pel destí: la d'un nen (en Biel) que pateix càncer i la d'en Nil, el porter del filial del Girona que ens va deixar fa unes setmanes en un accident de trànsit.


https://twitter.com/Immortalgirona/status/396367831304249344/photo/1  

https://www.facebook.com/photo.php?fbid=668377243195296&set=a.257687990930892.68129.255985544434470&type=1&theater



Aquí teniu el relat:

LA FESTA

L’últim desig d’en Biel és presenciar un partit del Girona. El seu contra el càncer, l’està perdent a poc a poc però ell és feliç i valent, res l’amoïna a aquestes alçades de partit.

            Mentre els jugadors han començat a disputar el matx i la tarda s’estintola lentament al balcó d’un cel rogent, veu un personatge que resta sobre el terreny de joc, vestit de porter i amb posat misteriós, el qual ningú gosa a dir-li res.

-Qui és, pare?- pregunta amb sorpresa.

-Qui?- respon estranyat el progenitor.

En Biel continua mirant el jugador fixament. Aleshores s’adona que li fa senyals perquè l’acompanyi sota els pals. Persuadit, decideix baixar molt ràpidament, tant, que el pare no li ha pogut preguntar a on va...



Desconeix quan temps ha transcorregut ni és conscient de com ha començat tot. Ara, però, vol gaudir d’aquest instant on els jugadors blanc-i-vermells l’encerclen en una rotllana i l’afició crida el seu nom. Encara aclaparat pels esdeveniments, ha aparegut el personatge d’abans entre una boirina blavissa, l’ha somrigut i li ha donat la mà.

- Som-hi Biel, sóc en Nil i a partir d’ara t’ensenyaré a ser el millor porter del món...-.






divendres, 6 de setembre del 2013

Presoner del destí



Assegut a sobre d’un roquissar aspre i grisenc, observa les onades esfereïdores i el vol dels estornells que xisclen sobre un vel ennuvolat que cobreix el cel. És tardor i amb ell l’acompanya l’amargor de qui es troba sol a la vida. Per això, avui, empès per aquesta solitud, ha decidit fer una visita al mar, el seu únic company que l’escolta i el comprèn i que mai gosa a retreure-li res. Tanca els ulls i es relaxa. La ment es deixa endur per una mena d’aura fantasiosa que percep al seu voltant i que ve acompanyada pel trencament de les ones en aquell espigó. Obre els ulls. La mirada es dirigeix cap a les dunes on observa dos siluetes que caminen vorejant la platja agafades de la mà. Els desconeguts s’aturen i s’asseuen damunt la sorra humida mentre es besen en una tarda que agonitza lentament. S’adona d’aquell indret especial i se’ls queda mirant atentament. De sobte, gairebé sense poder evitar-ho, rumia una seqüència d’escenes amb els dos individus. Creu veure en la figura del noi la seva pròpia ombra, la seva ànima en un temps anterior. Quasi en un estat de deliri percep una estranya sensació: una mena de dèjà vu. És tardor. Els estornells continuen xisclant sobre un cel emboirinat al mateix temps que la remor del mar els acompanya en una música coral exquisida, equilibrada i quasi perfecta.

                                                   _______________________
 
-       M’estimes?
-       Bé que ho saps.
-       Tanca els ulls i compta fins a deu. Quan ho hagis fet, obre’ls.
-       Un, dos, tres,...
-       T’ha agradat el meu regal?
-       Molt! Tinc la pell de gallina. Ara tanca’ls tu. I no cal que comptis fins a deu. Abans ja t’hauré regalat el mateix bes mentre escoltes el brogit del mar.
-       Què mires?
-       T’has fixat que hi ha algú que ens està espiant darrera aquelles roques?
-       Au va, deixa aquell pobre home. Et puc agafar la teva mà? Què et sembla aquest anell...?
                                                    _______________________



Entre la penombra, s’amaga una finestra entreoberta mentre la cortina de tela llisa i emblanquinada dansa sota els efectes d’un vent ajogassat. Al mig de la cambra roman un piano antic, de fusta vella, i que mostra les tecles desgastades per uns dits que l’han acariciat durant molts anys. A sobre d’ell, dos gots de vidre mig buits amb restes d’alcohol que evoquen una nit de passió i luxúria. Una nit d’amor desenfrenat entre dos amants. És de matinada i encara ressonen pels racons poemes breus de Pêssoa i el cant melangiós d’una musa que entona bells fados acompanyada per un contrapunt melòdic d’una guitarra. Dos cossos suats i units, frec a frec, descansen plàcidament mentre la tramuntana escombra les fulles cap a l’horitzó infinit. A l’alba, però, els amants marxaran entre una boirina enganxosa i les seves ànimes levitaran com vels de seda agitats per la marinada. L’amor professat, emperò, lliscarà entre la foscor d’una habitació que ha esdevingut còmplice i que anhela, impacient, acollir-los en plenitud.

_______________________



-       Ho sé tot. Tot!
-       El què?
-       No et facis el ronsejaire, mala pècora!
-       No sé de què em parles.
-       Ella m’ho ha explicat tot, des que us vau conèixer fins ara. On eres ahir vespre?
-       Ja t’ho he dit mil vegades.
-       Jo també t’ho puc dir de mil formes. Marxa d’aquí i no tornis!
-       Has embogit. Deixa’m que t’ho expliqui...
-       Calla! Vull estar sola per pensar. M’has fet molt de mal!
-       Ho sé. Perdona’m...
-       No et vull ni veure! Ves-te’n, t’he dit!



                                                 _______________________

            Una onada impacta bruscament contra les roques, molt a prop d’on es troba. Això fa que surti de l’estat d’abaltiment en què es troba. No ha sabut dir quant de temps ha estat absort en aquells estranys pensaments. Li sembla haver vist passar mitja vida a davant seu.
Es concentra en la parella que resta a la platja, embaladida entre jocs amorosos i mostres d’afecte. Observa com el noi remena nerviós entre les seves butxaques mentre ella mira fixament cap a les roques i li xiuxiueja alguna cosa. De sobte, el noi li agafa la mà i li mostra un preciós anell. No pot ser, la mateixa història es torna a repetir. Això ja ha succeït molts temps abans, quan l’havia festejat, pensa.
Alhora que es va convencent que no pot defugir del seu propi passat i que ha esdevingut presoner de sí mateix i del seu propi destí, percep com el món se li’n va, que el va perdent de vista. Crida amb les poques forces que li queden mentre observa, desesperat, com els enamorats marxen entre petons i abraçades. Aquella escena també l’ha viscut. Aleshores perd el control i cau a la mar sense poder portar a terme el seu últim desig d’explicar-los la veritat.
Abans de morir engolit per les ones, veu com el noi es gira d’un revolt, el saluda amb una riallota i tots dos fugen d’allà. Recorda haver fet allò mateix en algun moment de la seva vida.



divendres, 30 d’agost del 2013

Rere la boira




                Com cada mitjanit de lluna plena, l’individu bohemi instal·lava els estris de pintar a sobre de la sorra fina de la petita cala del nord de l’illa. Abans, però, s’acostava a la vorera i deixava que l’aigua mullés els peus. Tancava els ulls i alenava l’aire amb perfum a salnitre i escoltava la remor del mar. Allò era un ritual que seguia fil per randa cada cop que visitava aquell indret, un lloc especial per anar a fer el que més estimava a la vida: pintar.
Mai ningú havia entès com aquell artista triava aquell moment on l’única llum era la foscor d’una caleta que havia esdevingut lloc de recolliment i inspiració. Però ningú no ho podia entendre. Només ell, i el mar.
Quan se sentia plenament absort per l’aura que l’acompanyava, el pinzell començava a dibuixar línies i formes i no s’aturava fins que havia acabat el seu treball.
Aquell vespre, però, no va ser capaç d’impregnar cap idea a la tela. Bufava vent de tramuntana i el brogit del mar era gairebé inquietant. La lluna, aquella lluna plena d’un blanc immaculat s’amagava rere un núvols que presagiaven temporal. I escoltà la simfonia en to menor interpretada pels elements naturals que allà restaven com a solistes principals.
I va ser just l’instant en què alguna cosa li cridà l’atenció. Darrere un petit roquissar s’alçava una finíssima boirina, quasi imperceptible, de la qual va començar a sortir-ne una figura femenina que caminava entre les roques. Ella es va detenir per un instant i va semblar mirar-lo cap a on romania ell, immòbil, bocabadat. Aquest, atordit, va començar a dibuixar el que els ulls observaven de manera més o menys nítida. S’esforçà per no perdre cap detall d’aquella ombra misteriosa fent que el pinzell es mogués d’un costat a l’altre i els dits es belluguessin amb destresa. Quan va acabar, s’adonà que aquella silueta havia desaparegut. Aleshores, una ràfega de vent va bufar amb força provocant que el cavallet caigués i fos arrossegat com una joguina cap a l’aigua. Va arrencar a córrer per salvar l’obra. En agafar-la, els colors havien quedat barrejats per l’aigua salada. El retracte havia esdevingut una imatge difuminada, res a veure amb l’original. Recollí els estris i marxà abans que la tempesta descarregués amb força. Mentrestant, va decidir que a l’endemà, a mitjanit, hi tornaria per trobar aquella figura i poder acabar la feina que havia encetat.
I així va ser com el personatge pintoresc tornà a l’endemà, al mateix lloc, i a la mateixa hora: tot just era mitjanit. A diferència del vespre anterior, el mar estava en calma, i una suau brisa li acariciava el rostre envellit pel pas del temps. La lluna s’enfilava al costat de diminuts estels fent una estampa inèdita en el firmament. Era nit d’estiu.
L’artista va fer el ritual al que sempre estava acostumat i començà a pintar. De sobte, un crit agut el va sorprendre d’aquella aura que l’envoltava. Mirà cap a la zona rocosa on havia vist la donzella màgica el vespre anterior i la va tornar a veure envoltada d’una boirina blavissa, aquesta vegada d’esquena, amb una cabellera amb rínxols d’un ros cendra, el contorn suau i prim, i coberta per una camisola blanca. La va mirar expectant i atònit per una bellesa desmesurada. Començà a pintar-la apressuradament intentant que no se li escapés cap detall. Aleshores, aquella desconeguda que havia aparegut casualment, cridà el seu nom i el pintor, incrèdul, s’acostà amb l’impuls de veure-la de ben a prop. En apropar-s’hi, li fregà l’esquena i ella es girà lentament. No li havia vist encara el rostre quan va relliscar entre aquelles roques i quedà atrapat. La dona de blanc li oferí la mà per salvar-lo però el cos ja no va respondre. Una onada l’arrossegà mar endins.
                             ⃰⃰           
⃰⃰
A trenc d’alba, els primers pescadors que sortien a la mar per feinejar, van esgarrifar-se en veure el cos del pintor del poble surant sobre les aigües tranquil·les de la caleta. Al seu costat, alguna cosa també surava. Van acostar-se fins que es van adonar que es tractava d’una tela. En veure la dona de blanc pintada, van quedar esglaiats. No hi havia cap mena de dubte que aquella figura pertanyia a la d’una jove del poble. Van mirar-se a la cara i ningú va gosar a dir que es tractava de la filla de l’artista que havia desaparegut anys enrere en estranyes circumstàncies.