Els fumerals, immòbils i emblanquinats, deixen sortir una fina capa de fum volàtil que s’eleva metres amunt, cap a un cel totalment blau.
Pels carrers és impossible caminar o passejar sense relliscar o caure per la qual cosa anar a treballar resulta una tasca vertaderament heroica.
Una brisa suau i freda envaeix les parets de l’últim racó d’aquesta ciutat a la qual he decidit visitar durant aquest matí. Camino lentament, amb molta cura de no caure i arribo al centre. La plaça Independència és ara una plaça deserta, sense cap ànima , solitària, enfarinada per la neu. A través d’ella s’alça majestuosament la catedral amb restes d’una nit esbojarrada. Els seients d’aquesta plaça són invisibles i la imatge de pedra en record a la guerra del Francès roman immòbil, com sempre, com si volgués demostrar que qualsevol inclemència meteorològica li és indiferent. Les meves passes, firmes però alhora tremoloses caminen per Les Voltes i no deixo d’entristir-me quan veig els establiments ben tancats. A la meva ment ressona encara la bullícia de cada dia, de cada vespre, on els restaurants i botigues despatxen bona dosi d’ambient mentre intenten mitigar la gana a aquelles ànimes famolenques que acudeixen allà. Per un moment, l’aire despentina el meus cabells des clenxinats i una fredor envaeix les meves entranyes piadoses d’aquella ciutat somorta.
Continuo pel carrer Santa Clara i en arribar al Pont de Pedra, decideixo dirigir-me cap a La Rambla si no abans contemplar el riu Onyar que transcorre per allà. L’aigua, que ha perdut voluptuositat, es bransoleja mentre les cases que porten el seu mateix nom són testimonis directes d’una execrable pulcritud en aquell indret. Ara, mentre sento el tentineig de les campanes de la catedral, decideixo anar a un cafè de La Rambla per escalfar el meu cos destrempat. Quan hi entro, busco una taula al final d’aquell lloc i els meus ulls es dirigeixen directament a la premsa del dia.
Mentre absorbeixo aquell caputxino espumós llegeixo les estrebades que ha patit la ciutat de Girona a causa d’un gran temporal de neu, vent i trons. Una sensació estranya m’envaeix i penso que hem palpat la fi del món des de ben a prop.
