EL MIRALL DE LES PARAULES

EL MIRALL DE LES PARAULES
Far de Favàritx

dissabte, 28 de març del 2020

POEMA DE CONFINAMENT------Núm. 2

ENCARA ÉS HIVERN

Els rostres són muntanyes de difícil accés
que caminen en un sender de passadissos blancs,
i trepitgen espines sense diagnòstic
amb peücs folrats de pena i por
mentre sagnen de coratge i vida. 

Contrasta la llum que s'estremeix
en un univers de caos i desassossec
amb la foscor de places i carrers
que han perdut la seva identitat
en aquest present sofert.

I apareixen dies de pluja,
aigua que fa de catifa
en la que desfilen algunes ombres,
i silencis de crits aïllats
sota el baluard de núvols adversos.

Corredisses per salvar cossos maldestres,
i cares amb els ulls de les fulles
com una barca que salpa de les llàgrimes
i llisca galta avall abans que s'obri la boca
de paraules que imploren ajuda.

A fora hi ha vida als balcons
que s'omplen d'aplaudiments,
pels herois anònims que lluiten 
acarnissadament des de les trinxeres 
darrera mascaretes sense escut.

I els dies empenyen lentament
una realitat freda i aspra
mentre innocents s'adormen
al llit del patiment, mantell de desfetes,
i resten inerts al llindar del silenci.

I neix una primavera òrfena i trista
on li brolla un ram de clivelles al llagrimer,
un somriure que s'amaga
darrera un gessamí descolorit,
i un camp de roselles que s'apaga,
perquè encara és hivern.


 



 

dimarts, 24 de març del 2020

POEMA DE CONFINAMENT------Núm. 1

GUARDO EL TEU NOM

Roman darrera els vidres,

observant carrers muts i freds,

en un capvespre depriment

com en els dels darrers dies.

 

Ploren núvols amb recança,

amb un adagio sense notes,

mentre un mar d'estels tremola

d'amor i d'esperança.

 

S'amaguen els mots pertinents

en un blanc paper de seda,

en aquesta fosca i freda

cambra de confinament. 


D'entre la runa de silencis,

que fustiguen hores mortes,

escolto vagues respostes

en un breu alè epidèrmic.


I el crit que no he estripat

se m'instal·la a les cotnes del cor,

són lletres que guarden el teu nom

i que beso d'amagat.


 

 

dimecres, 18 d’octubre del 2017

AMOR INDECÍS

Tot el neguit s'esmicola
com bocins de paper de seda
quan la llum penitent del capvespre
travessa els teus ulls càlids
i un vitrall de lluna blanca
projecta la bellesa
primitiva, encesa, creixent.

I sento la cremor de ta mirada
que se'm clava al pit i penetra
l'ànima ardent i desolada.
Terrabastall del desig
per voler respondre't
i regalar-te uns versos
sincers, paraules d'amor.

Però es fa el silenci,
frases d'estima sense veu
com violins sense cordes
i simfonies sense notes
que ressonen en la buidor
mentre sóc incapaç de vèncer
la resclosa que em constreny.

I tu, lentament, vas desfent
el cor fins a extenuar-me
i agafes la iniciativa,
em somrius i em prens sencer,
com una serp infinita
que en la porta de l'horabaixa
em recargoles amb un bes.


dissabte, 21 de gener del 2017

A CIEGAS

Mario llegó muy cansado a casa después del colegio. Su mamá le preparó un par de galletas y un vaso de leche que había sacado del frigorífico un rato antes. Cuando se lo tomó, se acostó en el sofá envuelto en varias mantas.  Al despertarse, recordó que tenía unos deberes pendientes y cuando se disponía a hacerlos su mamá, compungida, le dijo que no podría ser ya que ya había oscurecido y no podían encender la luz. En ese momento, Mario no supo si los escalofríos que tenía se debían al frío que tenía, porque al día siguiente llegaría a la escuela sin sus obligaciones hechas, o por ambas cosas a la vez.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

Somni en un capvespre de tardor



Aquests dies propis de la tardor, d’un temps humit i cel emboirat, on els arbres comencen a despullar-se mandrosament, de pensaments lacònics i horabaixes de llum tènue, evoco a una imatge que, no sé ben bé perquè, se m’instal·la al cap i no me la puc treure del cap.
Podria ubicar-se en algun port empordanès però l’estampa viatja a un petit racó del Cantàbric, en un poble mariner amb una cala de no gaires dimensions, i amb una manera de viure dels seus habitants del tot tranquil·la i serena.
M’imagino un d’aquells capvespres dominicals de carrers orfes que adquireixen un to mel·liflu, una coloració aurífica de l’horabaixa. I allà, amarats un al costat de l’altre, romanen els vaixells de pesca que reposen sobre les aigües fredes i profundes del mar del nord a dins dels quals s’hi congrega una petita germandat de vells pescadors que pertanyen a la mateixa confraria, on passen les hores de descans escoltant atentament les notes del trikitixa*.
He tancat els ulls per sentir-lo detingudament. De les seves entranyes surten unes notes aspres i melangioses, amb parades intermitents, com una respiració asmàtica, de vaivens melòdics que es van entrellaçant amb el murmuri furiós de les ones. Tot s’impregna de perfum de salobre i de pàtxuli esbravat, de l’aroma del peix fregit que desprenen les cuines de les tavernes plenes de gom a gom. Però ell, absort a la realitat que l’envolta, segueix entonant cançons marineres acompanyades periòdicament per una veu rogallosa d’algun grumet des de dalt de la coberta que canta a les misèries dels mariners, de la infelicitat dels pescadors que breguen constantment davant la cruesa del mar i de les dures jornades a què estan sotmesos.
Els meus sentits resten paralitzats davant d’aquesta màgia, de la subtil cadència d’acords que emplenen l’harmonia trista i monòtona de l’acordió que contrasta amb el silenci ensordidor d’un dia festiu on els joves tornen de jugar a pilota basca i les beates cobertes amb mantellina negra es reclouen per anar a resar el rosari.
La meva ànima camina sense esma, embolcallada en la pluja fina d’acords infinits que s’apaguen més enllà dels penya-segats que recobreixen la costa cantàbrica, extasiada per l’instrument que va teixint melodies rudes, de notes simples però punyents, volàtils i llunyanes. 
I ara que la boira espessa vesteix lentament la petita localitat que abraça al mar i escruto l’horitzó amb una mirada hipnòtica, ara que la tarda llangueix sense esma i titil·len els llums dels vells fanals dels carrerons deserts, i que la veu monòtona del trikitixa continua transitant pels racons més inhòspits de la vila i del port com una mena de karma, apareix la meva musa que em convida a descriure allò que estic sentint.
En un obrir i tancar d’ulls, he obert el bloc de notes i en ell vaig anotant les sensacions que m’envaeixen i traspassen la meva pell, com si una fada m’hagués reblat amb la seva vareta i estigués totalment hipnotitzat.
És diumenge, dia bord, planyívol, amarg...combinacions efímeres que m’impulsen a escriure, davant l’estampa marítima que puc presenciar. I és d’aquesta manera com la meva mà va afegint:
Llum que s’escola entre un tel prim i desolador, mentre les melodies del trikitixa emplenen hores i hores de solitud d’aquells que sortiran demà a trenc d’alba a feinejar  sense cap més companyia que el vol d’unes gavines afamegades i la fressa d’un mar embravit.  I són aquells dits maldestres que naveguen entre la botonera de l’instrument de so eixorc que provoquen dintre meu un desassossec incontrolable i exacerbat, el mateix quan et recordo mentre sento l’escalfor de ta mirada...

*Acordió diatònic molt popular al País Basc.

  

diumenge, 11 de setembre del 2016

ESCOLTA ES VENT



Mira el cel i escolta es vent
que de Menorca t’arriba,
te dirà que tu ets sa vida
 i des meu cor s’aliment.

El poema
Aquests quatre versos corresponen al poema Escolta es vent del poeta menorquí Tòfol Mus escrit l’any 1966. D’açò en fa 50 anys, i aleshores en Tòfol en tenia 23. En aquells moments, la seva al·lota, na Xisca, que era de Ferreries, vivia a Barcelona. En Mus, inspirat pels seus dos mons com són la mar i l’illa de Menorca, li va escriure aquest poema amarat d’un gran i profund sentiment.

La relació amb Ortega Monasterio

Val a dir que mesos abans, en Tòfol va anar a la ciutat comtal, i allà, a la Casa de Menorca, li van presentar el compositor càntabre Josep Lluís Ortega-Monasterio. És llavors quan entre ambdós neix una relació íntima i comencen a col·laborar.
Tofol Mus li mostra el poema que ha escrit per la seva promesa i el músic decideix musicar-lo. El resultat és molt positiu, tant, que decideixen presentar-se al III Festival de Música Menorquina a Alaior i allà, la cançó queda en segon lloc. Era l’any 66.

50 anys més tard
Actualment, la cançó no només se segueix cantant sinó que forma part de la música tradicional de l’illa. Ha esdevingut tota una peça que desperta un ferm sentiment i un amor infinit cap a Menorca, com una mena d’himne en la que tothom se la sent com a seva.

Actes de reconeixement
El passat mes de març, grups i músics illencs com Traginada, Lluís Sintes, Joana Pons amb ses guitarres o Arrels de Menorca van oferir un concert al Teatre Principal de Maó per commemorar el 50è aniversari de la cançó. En aquell acte, el fills d’en Tòfol Mus li obsequiaren amb un regal ben original: van presentar el web escoltaesvent.com, una pàgina on es recullen les cançons d’en Mus, tot una declaració d’intencions. 

Homenatge per Gràcia
El passat 1 de setembre, al carrer de Ses Moreres de Maó, es va retre un petit homenatge al poeta i a la seva obra, un acte que coincidia amb les festes de la Mare de Déu de Gràcia. Allà, diversos amics i companys sortiren a l’escenari a interpretar diferents cançons on en Tòfol Mus hi ha posat la lletra en forma de poemes.
Finalment, tots els artistes, envoltant al poeta i acollits per la complicitat d’un públic entregat, van interpretar Escolta es vent, amb l’acompanyament al piano d’en Ricard Ramisa. 

Agraïment
Gràcies Tòfol per la teva saviesa, per dir tant en tan poc.
50 anys no són res, 50 anys en són molts.
Per molts d’anys


Lluis Sintes i Arrels de Menorca. Teatre Principal de Maó. Març 2010

 Homenatge 50è aniversari Escolta es vent. Teatre Principal de Maó. Març 2016

dissabte, 30 d’abril del 2016

13è Concurs Literari de Narració Curta de Riudellots de la Selva

El passat dijous 29 d'abril es van lliurar els Premis del 13è Concurs Literari de Narració Curta de Riudellots de la Selva. L'acte es va celebrar a la Biblioteca Municipal Anna Nadal Serra.
Tots els premiats de les diferents categories amb l'alcaldessa, la regidora de Cultura i membres del jurat.

D'entre les obres guanyadores per a cada categoria, la meva obra "Llum a les tenebres" va quedar guanyadora en la categoria d'adults. 
Des d'aquí, el meu sincer agraïment al jurat pel reconeixement al un relat que parteix de la protagonista, l'Omayma, una nena refugiada que explica com ha hagut de fugir amb la seva família, de la violència de les bombes, travessant el mar en una petita embarcació.
Aquesta història s'inspira en el drama dels refugiats que fugen de l'horror del seu país i que, malauradament, molts hi perden la vida en l'intent.
Aquesta narració pretén homenatjar a totes aquelles persones que han passat o passen per aquesta dramàtica situació i que, per a més inri, han pogut comprovar l'escassa sensibilitat de les autoritats europees envers aquest problema, i el seu somni de viure en millors condicions, una quimera. 




Amb l'alcaldessa i la regidora de Cultura



Enllaços relacionats:

http://www.riudellots.cat/noticies/2016/guanyadors-del-13%C3%A8-concurs-literari-de-narraci%C3%B3-curta

 http://www.gironanoticies.com/noticia/37019_lliuramentdel-premi-del13econcur-literaridenarraciocurtaderiudellot-dela-elva-1.htm

 http://www.tribunaselvatana.cat/CA/3143/noticies/lliurament-dels-premis-del-13e-concurs-literari-de-narracio-curta-de-riudellots.html