Aquests dies propis de la tardor, d’un temps humit i cel emboirat,
on els arbres comencen a despullar-se mandrosament, de pensaments lacònics i
horabaixes de llum tènue, evoco a una imatge que, no sé ben bé perquè, se
m’instal·la al cap i no me la puc treure del cap.
Podria ubicar-se en algun port empordanès però l’estampa
viatja a un petit racó del Cantàbric, en un poble mariner amb una cala de no
gaires dimensions, i amb una manera de viure dels seus habitants del tot tranquil·la
i serena.
M’imagino un d’aquells capvespres dominicals de carrers
orfes que adquireixen un to mel·liflu, una coloració aurífica de l’horabaixa. I
allà, amarats un al costat de l’altre, romanen els vaixells de pesca que
reposen sobre les aigües fredes i profundes del mar del nord a dins dels quals
s’hi congrega una petita germandat de vells pescadors que pertanyen a la mateixa
confraria, on passen les hores de descans escoltant atentament les notes del trikitixa*.
He tancat els ulls per sentir-lo detingudament. De les
seves entranyes surten unes notes aspres i melangioses, amb parades
intermitents, com una respiració asmàtica, de vaivens melòdics que es van
entrellaçant amb el murmuri furiós de les ones. Tot s’impregna de perfum de
salobre i de pàtxuli esbravat, de l’aroma del peix fregit que desprenen les
cuines de les tavernes plenes de gom a gom. Però ell, absort a la realitat que
l’envolta, segueix entonant cançons marineres acompanyades periòdicament per
una veu rogallosa d’algun grumet des de dalt de la coberta que canta a les
misèries dels mariners, de la infelicitat dels pescadors que breguen constantment
davant la cruesa del mar i de les dures jornades a què estan sotmesos.
Els meus sentits resten paralitzats davant d’aquesta
màgia, de la subtil cadència d’acords que emplenen l’harmonia trista i monòtona
de l’acordió que contrasta amb el silenci ensordidor d’un dia festiu on els
joves tornen de jugar a pilota basca i les beates cobertes amb mantellina negra
es reclouen per anar a resar el rosari.
La meva ànima camina sense esma, embolcallada en la pluja
fina d’acords infinits que s’apaguen més enllà dels penya-segats que recobreixen
la costa cantàbrica, extasiada per l’instrument que va teixint melodies rudes,
de notes simples però punyents, volàtils i llunyanes.
I ara que la boira espessa vesteix lentament la petita
localitat que abraça al mar i escruto l’horitzó amb una mirada hipnòtica, ara que
la tarda llangueix sense esma i titil·len els llums dels vells fanals dels
carrerons deserts, i que la veu monòtona del trikitixa continua transitant pels
racons més inhòspits de la vila i del port com una mena de karma, apareix la
meva musa que em convida a descriure allò que estic sentint.
En un obrir i tancar d’ulls, he obert el bloc de notes i
en ell vaig anotant les sensacions que m’envaeixen i traspassen la meva pell,
com si una fada m’hagués reblat amb la seva vareta i estigués totalment
hipnotitzat.
És diumenge, dia bord, planyívol, amarg...combinacions
efímeres que m’impulsen a escriure, davant l’estampa marítima que puc
presenciar. I és d’aquesta manera com la meva mà va afegint:
Llum
que s’escola entre un tel prim i desolador, mentre les melodies del trikitixa
emplenen hores i hores de solitud d’aquells que sortiran demà a trenc d’alba a
feinejar sense cap més companyia que el
vol d’unes gavines afamegades i la fressa d’un mar embravit. I són aquells dits maldestres que naveguen
entre la botonera de l’instrument de so eixorc que provoquen dintre meu un
desassossec incontrolable i exacerbat, el mateix quan et recordo mentre sento
l’escalfor de ta mirada...
*Acordió diatònic molt
popular al País Basc.
