Ara remuga la pluja
i el vent juga amb les finestres del meu cor.
La tempesta del meu amor
no s'atura.
No, no s'atura!
Necessito beure dels teus llavis,
llavis que desprenen espurnes
i poder murmura-te entre desitjos
que ho ets tot per mi.
No pot ser!
T'enyoro, no hi ets.
M'amoïno!
Tornarà a passar aquesta nit,
i tornaré a olorar-te sense poder fer res.
No puc! Per què a mi?
Vine gateta melangiosa, vine...!
Poso la mà al llit,
al lloc on tu hi series...
Què haig de fer?
Tinc la necessitat de tornar-ho a intentar.
Ho sé, sóc un covard,
que n'és de difícil dir-t'ho.
Si hagués sigut més valent,
no hauries marxat.
Només un t'estimo ho hauria calmat tot.
Lluna blanca, estrelles daurades en la infinitud:
busqueu-la, busqueu-la! vull estar amb ella...
I per què a mi, subtils somnis...?
