Amb esperit aventurer i
amb certa dosi de romanticisme vaig decidir fer una visita a un lloc màgic per veure
uns éssers inertes però alhora plens de vida.
M’hi vaig presentar a l’horabaixa, quan la
llum ja minvava i el sol s’amagava darrera la ratlla de l’horitzó. L’olor a
camamil·la barrejat amb el salnitre de la mar em va seduir encara més. El vent
de tramuntana bufava amb força mentre l’illa de Menorca llanguia a sota d’un
cel tenyit de blanc i daurat.
En arribar, vaig restar
allà, palplantat, observant amb candidesa i mirada entendridora a aquella
figura megalítica. Tanmateix, vaig percebre el vertigen del temps que m’anava
transportant a un passat molt llunyà, quan les aus eren lliures en el cel.
Sense adornar-me’n,
aquelles dues pedres col·locades en forma de T van començar a parlar-me’n:
- No s’amoïni, senyor.
Els seus ulls són nets, i la seva mirada és fresca. Aquí resta part de la
història més ancestral de l’illa veient passar la vida pacientment. I de debò
que ens sentim plens de goig quan algú se’n recorda de nosaltres.
Aquelles paraules tan
vives que suraven en aquell ambient tan místic van ressonar amb una dolçor i
sinceritat, pròpies d’una mare quan bressola al seu infant.
- Ara que la nostra
existència és capaç d’ensenyar-li alguna cosa, ara que vostè ha descobert el que els altres només
podrien imaginar a través dels llibres, toqui’ns, abraci’ns, estimi’ns.
Aleshores vaig
acostar-m’hi lentament per acariciar aquella obra d’art que pertanyia a una
civilització mil·lenària, la talaiòtica, on el Sol era un déu misteriós i
aquella Taula l’altar sagrat on se’l
venerava amb cants i crits.
- Acosti’s, no tingui
por - em van xiuxiuejar mentre repassava amb els dits els seus contorns.
Mai havia estat tan a
prop d’aquell gegant que s’havia despertat de la seva letargia. Una son que
s’havia perllongat durant milers d’anys, massa temps potser, i que ara el volia
recuperar a través de mi, un viatger bohemi i solitari.
Vaig quedar bocabadat
com aquelles mans i braços dels homes primitius havien estat capaços d’aixecar
aquella figura gegantina.
- Abraci’ns - em van dir les dues pedres mentre un calfred
recorria el meu cos empetitit.
De cop i volta vaig
notar com els peus, que restaven immòbils, s’anaven enfonsant cada vegada més
en aquell terra pedregós, fins que vaig ser engolit per aquell monument
prehistòric. Aleshores, la nit es va fer més fosca i el vent més fred.
⃰⃰⃰⃰ ⃰⃰ ⃰
Mentre anava obrint els
ulls vaig percebre els rajos del sol que m’il·luminaven la cara. Una estranya
sensació em va acompanyar en aquell lent despertament. Tal vegada era pres, encara,
del somni que acabava de tenir. Poc a poc vaig anar recuperant la consciència i
els cinc sentits. Llavors vaig poder constatar del cert que no m’equivocava en el
pressentiment: multitud de rostres desconeguts m’observaven amb perplexitat
mentre jo, atònit a aquella situació, jeia sobre una gruixuda capa de sorra
marronosa, pràcticament nu, amb la pell ben fosca i amb una barba de feia mesos
si no anys. En incorporar-me lleugerament vaig endevinar les despulles d’un
animal mort que romania a prop meu alhora que uns homes i dones, amb l’ajuda
d’unes llances de fusta, el devoraven amb una ànsia desmesurada. Vaig cloure
els ulls i em vaig tornar a dormir.
 |
| Poblat de Trepucó (Maó, Menorca) |
