com bocins de paper de seda
quan la llum penitent del capvespre
travessa els teus ulls càlids
i un vitrall de lluna blanca
projecta la bellesa
primitiva, encesa, creixent.
I sento la cremor de ta mirada
que se'm clava al pit i penetra
l'ànima ardent i desolada.
Terrabastall del desig
per voler respondre't
i regalar-te uns versos
sincers, paraules d'amor.
Però es fa el silenci,
frases d'estima sense veu
com violins sense cordes
i simfonies sense notes
que ressonen en la buidor
mentre sóc incapaç de vèncer
la resclosa que em constreny.
I tu, lentament, vas desfent
el cor fins a extenuar-me
i agafes la iniciativa,
em somrius i em prens sencer,
com una serp infinita
que en la porta de l'horabaixa
em recargoles amb un bes.
