Com
cada mitjanit de lluna plena, l’individu bohemi instal·lava els estris de
pintar a sobre de la sorra fina de la petita cala del nord de l’illa. Abans,
però, s’acostava a la vorera i deixava que l’aigua mullés els peus. Tancava els
ulls i alenava l’aire amb perfum a salnitre i escoltava la remor del mar. Allò
era un ritual que seguia fil per randa cada cop que visitava aquell indret, un
lloc especial per anar a fer el que més estimava a la vida: pintar.
Mai
ningú havia entès com aquell artista triava aquell moment on l’única llum era
la foscor d’una caleta que havia esdevingut lloc de recolliment i inspiració.
Però ningú no ho podia entendre. Només ell, i el mar.
Quan
se sentia plenament absort per l’aura que l’acompanyava, el pinzell començava a
dibuixar línies i formes i no s’aturava fins que havia acabat el seu treball.
Aquell
vespre, però, no va ser capaç d’impregnar cap idea a la tela. Bufava vent de
tramuntana i el brogit del mar era gairebé inquietant. La lluna, aquella lluna
plena d’un blanc immaculat s’amagava rere un núvols que presagiaven temporal. I
escoltà la simfonia en to menor interpretada pels elements naturals que allà
restaven com a solistes principals.
I
va ser just l’instant en què alguna cosa li cridà l’atenció. Darrere un petit
roquissar s’alçava una finíssima boirina, quasi imperceptible, de la qual va
començar a sortir-ne una figura femenina que caminava entre les roques. Ella es
va detenir per un instant i va semblar mirar-lo cap a on romania ell, immòbil,
bocabadat. Aquest, atordit, va començar a dibuixar el que els ulls observaven
de manera més o menys nítida. S’esforçà per no perdre cap detall d’aquella
ombra misteriosa fent que el pinzell es mogués d’un costat a l’altre i els dits
es belluguessin amb destresa. Quan va acabar, s’adonà que aquella silueta havia
desaparegut. Aleshores, una ràfega de vent va bufar amb força provocant que el
cavallet caigués i fos arrossegat com una joguina cap a l’aigua. Va arrencar a
córrer per salvar l’obra. En agafar-la, els colors havien quedat barrejats per
l’aigua salada. El retracte havia esdevingut una imatge difuminada, res a veure
amb l’original. Recollí els estris i marxà abans que la tempesta descarregués amb
força. Mentrestant, va decidir que a l’endemà, a mitjanit, hi tornaria per
trobar aquella figura i poder acabar la feina que havia encetat.
I
així va ser com el personatge pintoresc tornà a l’endemà, al mateix lloc, i a
la mateixa hora: tot just era mitjanit. A diferència del vespre anterior, el
mar estava en calma, i una suau brisa li acariciava el rostre envellit pel pas
del temps. La lluna s’enfilava al costat de diminuts estels fent una estampa
inèdita en el firmament. Era nit d’estiu.
L’artista
va fer el ritual al que sempre estava acostumat i començà a pintar. De sobte,
un crit agut el va sorprendre d’aquella aura que l’envoltava. Mirà cap a la
zona rocosa on havia vist la donzella màgica el vespre anterior i la va tornar
a veure envoltada d’una boirina blavissa, aquesta vegada d’esquena, amb una
cabellera amb rínxols d’un ros cendra, el contorn suau i prim, i coberta per
una camisola blanca. La va mirar expectant i atònit per una bellesa
desmesurada. Començà a pintar-la apressuradament intentant que no se li escapés
cap detall. Aleshores, aquella desconeguda que havia aparegut casualment, cridà
el seu nom i el pintor, incrèdul, s’acostà amb l’impuls de veure-la de ben a
prop. En apropar-s’hi, li fregà l’esquena i ella es girà lentament. No li havia
vist encara el rostre quan va relliscar entre aquelles roques i quedà atrapat.
La dona de blanc li oferí la mà per salvar-lo però el cos ja no va respondre.
Una onada l’arrossegà mar endins.
⃰⃰ ⃰
A
trenc d’alba, els
primers pescadors que sortien a la mar per feinejar, van esgarrifar-se en veure
el cos del pintor del poble surant sobre les aigües tranquil·les de la caleta. Al
seu costat, alguna cosa també surava. Van acostar-se fins que es van adonar que
es tractava d’una tela. En veure la dona de blanc pintada, van quedar
esglaiats. No hi havia cap mena de dubte que aquella figura pertanyia a la
d’una jove del poble. Van mirar-se a la cara i ningú va gosar a dir que es
tractava de la filla de l’artista que havia desaparegut anys enrere en
estranyes circumstàncies.
