En Martí s’ha desvetllat. Fa poca estona que havia agafat la son i, de sobte, s’ha despertat pensant que ja és soldemà. Obre els ulls i s’adona d’una immensitat negre que envaeix tota la seva habitació. És molt aviat encara i tothom de casa encara dorm. Intenta adormir-se una altra vegada però nota un pessigolleig a la panxa que l’impedeix fer-ho. S’aixeca mig endormiscat i camina cap a la cuina a beure un got d’aigua. Quan torna al llit és incapaç de relaxar-se per a poder dormir. Està nerviós. De cop, li venen al cap multitud d’imatges de les festes que demà han de començar. Per qualsevol nen, la celebració d’unes festes suposa una gran emoció i alegria. A més, ell pensa que les festes del seu poble són les millors d’arreu. No ha viatjat gaire amb els seus pares però està segur d’aquesta afirmació.
Poc a poc, en Martí es va endinsant en els records que té de les festes de Gràcia. Ara, el xiuxiueig dels grills que sent al jardí s’ha convertit en les melòdiques notes que brollen del fabiol que fa tocar el fabioler amb molta destresa dalt de l’ase. Alhora, sent uns tocs secs i contundents que surten del tamborí. En Martí, abstret completament, és capaç d’ensumar l’olor del cavall negre, corpulent i majestuós, que sua per la calor que fa a la plaça. Al seu costat hi ha el seu avi que li agafa la mà per precaució. Se’l mira i pot observar com unes petites llàgrimes recorren la cara envellida de l’adult. En Martí no entén perquè plora, no entén com és que en aquell indret, amb el bullici de la gent i la disbauxa que es respira, el seu pobre avi pugui plorar. Potser, pensa ell, que s’està avorrint. Per això, li demana que l’agafi i el pugi a dalt de les espatlles per a poder veure millor la festa i aquells cavalls que no paren de botar i botar. En Martí nota com una petita ràfega de vent li despentina els cabells que tan bé li ha pentinat la seva mare. Ara, a dalt de les espatlles, pot gaudir millor de la festa perquè ho veu tot i, a més, se sent important perquè està segur que tothom l’està mirant de reüll, com si es tractés d’un caixer més de la qualcada. Agafa amb les seves petites mans i suaument, els quatre cabells que li queden al seu avi i s’imagina agafant les regnes d’en Mori, el seu cavall fantasiós. Seguidament, la mà dreta la deixa anar, l’alça fregant la seva cabellera rossa i estira el braç com si saludés amb la guindola a tot aquell jovent esbojarrat que xala veient com bota el seu cavall. Agafa molt d’aire i respira aquell ambient de bulla i gresca. Tanca els ulls i es deixa emportar per uns altres records que li passen pel cap. En aquell moment se’n recorda d’un dels moments que més li entusiasmen de les festes: les corregudes dels cavalls al Cós. Aleshores, amb el vaivé del seu avi que es mou al so de la melodia més típica, s’imagina ben concentrat que galopa per aquell carrer tan llarg i ple de gom a gom. Percep que la seva pell s’arrufa. Intenta contenir l’alè, conscient que aquella carrera la pot guanyar. Cavalca a molta velocitat amb els seus ulls ben oberts com dos plats. El seu cavall és com una locomotora sense fre que te fam per guanyar i que ningú no pot frenar. Els seus cabells rinxolats són una joguina d’aquell vent que s’empeny a acariciar-los a cada segon que passa. Ell somriu amb les galtes ben vermelles. Ara la gent l’aclama i l’aplaudeix com si d’un heroi es tractés. S’abraça amb l’altre caixer que ha cavalcat també i els dos emprenen camí de tornada pel Cós. En Martí obre els ulls i té la sensació que el temps no ha passat. Nota com aquelles gruixudes mans del seu avi el continuen agafant perquè no caigui dalt de les seves espatlles i observa com el sol s’està amagant, ja quasi és fosc. Continua en el mateix indret, a sa Plaça, i veu com tots els cavalls passen per davant l’Ajuntament fent botar encara els seus cavalls. Veu que no hi ha tanta gent com abans ha vist al matí. Una sensació estranya li recorre tot el cos. S’adona que allò s’està acabant i que, en realitat, la qualcada s’està acomiadant davant de l’ajuntament i del caixer batle. Fins l’any que ve si Déu vol, sent dir d’una parella adulta. Com que ell és valent i no li agrada plorar, somriu i repeteix les mateixes paraules que acaba d’escoltar. Llavors, demana al seu avi que s’apropi més als cavalls perquè en vol tocar algun. Quan s’apropen, en Martí pensa que els cavalls no salten tant com el seu fantasiós. Tot i així, es queda perplex pel que veu i intenta estirar un braç per poder acariciar un d’ells. Quan frega un, nota un calfred per tot el seu cos i intenta passar la mà per la crinera però nota com el seu avi llenega. Aleshores, en aquell moment pensa que és l’última vegada que pot veure i tocar un cavall de veritat.
En Martí es desperta angoixat per aquell malson que acaba de tenir. Dedueix que s’ha quedat clapat pensant en tot el que li agradaria fer durant aquests dies a les festes de Maó. Ara, ensuma l’olor de la xocolata que, segurament, li està preparant la seva mare a la cuina, abans de gaudir de les festes de la Mare de Déu de Gràcia...
